El Suprem desestima les multes massives de Hisenda per no provar les despeses

El Tribunal Suprem (TS) ha posat fre a la pràctica d’Hisenda d’imposar sancions automàtiques i generalitzades a les empreses per no justificar correctament les despeses deduïdes en l’Impost sobre Societats. En una recent sentència de la Sala Contenciosa-Administrativa, el Tribunal Superior ha aclarit els criteris que s’han de seguir per sancionar en matèria tributària, especialment pel que fa a la deduïbilitat de les despeses i al principi de culpabilitat.

Aquesta resolució, que estableix jurisprudència, es centra en determinar si l’absència de proves que justifiquin una despesa pot estar protegida pel principi d’“interpretació raonable de la norma”, recollit a la Llei General Tributària (LGT).

Els magistrats conclouen que no presentar proves suficients d’una despesa que es vol deduir no implica automàticament que hi hagi culpabilitat per part del contribuent. Per poder imposar una sanció, l’Administració ha de demostrar de manera individualitzada que va existir una conducta culpable per part de l’obligat tributari, la qual cosa suposa una càrrega probatòria que recau sobre Hisenda i que ha d’estar degudament argumentada, en compliment de l’article 24.2 de la Constitució Espanyola, que consagra la presumpció d’innocència.

Així mateix, el Tribunal aclara que l’exempció de responsabilitat basada en la “interpretació raonable de la norma” (article 179.2.d LGT) no pot aplicar-se quan la sanció no es basa en una diferència d’interpretació legal, sinó en la manca de proves que recolzin un fet concret necessari per justificar la deducció.

En el seu anàlisi, el TS recorda que el sistema sancionador tributari es regeix pel principi de culpabilitat, la qual cosa significa que només es pot sancionar si hi ha una conducta reprotxable. La LGT preveu supòsits d’exclusió de la culpabilitat, com quan el contribuent actua amb la diligència exigible, per exemple, si basa la seva actuació en una interpretació raonable d’una norma.

Aquest mecanisme és especialment rellevant en un entorn fiscal complex, amb normes sovint ambiguës i subjectes a diferents interpretacions. Tanmateix, el Suprem assenyala que la interpretació raonable és un concepte jurídic obert i no cobreix totes les situacions en què podria excloure’s la culpabilitat. Un aspecte essencial d’aquesta sentència és que imposa a l’Administració l’obligació de justificar de manera específica la culpabilitat del contribuent si vol sancionar, ja que no es pot assumir de manera automàtica. No pot existir una “presumpció de culpabilitat”.

El Suprem subratlla també que la interpretació raonable de la norma només es pot utilitzar com a defensa quan el desacord entre l’Administració i el contribuent té el seu origen en com s’ha d’entendre una norma, ja sigui substantiva o sancionadora. No és vàlida aquesta defensa quan el problema radica en la manca de documentació o proves necessàries per demostrar la procedència de la despesa.

En el cas concret analitzat, el motiu pel qual Hisenda no va acceptar la deducció i va obrir l’expedient sancionador va ser precisament la falta de proves que acreditessin l’existència real i la vinculació de les despeses amb l’activitat econòmica. Tot i que és obligació del contribuent justificar aquestes despeses, la manca de prova no es pot considerar una discrepància interpretativa de la llei.

Per tant, el Tribunal conclou que en aquests casos -on el que està en discussió és la manca de proves i no la interpretació d’una norma- no és aplicable la defensa basada en la interpretació raonable. Aquesta sentència s’alinea amb altres fallos anteriors del mateix òrgan judicial en casos similars.

Finalment, tot i que el dret a recórrer les sancions davant el Tribunal Suprem es manté -gràcies a la doctrina de la doble revisió judicial per sancions greus-, això no afecta al criteri central: la interpretació raonable de la norma no és una justificació vàlida quan el que falta és l’acreditació dels fets. En definitiva, el Suprem estableix que aquesta causa d’exclusió de culpabilitat només és vàlida en conflictes autènticament interpretatius de la norma, i no es pot utilitzar com a argument per deduir despeses la qual cosa no ha estat adequadament demostrat pel contribuent.

(Expansió, 26-05-2025)